Tot va començar una nit d'estiu a Sant Cugat, poble veí i poble enemic (som amants dels localismes). Ens dirigíem amb el cotxe de la Túl.lia cap a les Barraques, un espai de culte. Quan vam ser força a prop d'on es feia la festeta, vam decidir que fóra bo que aparquéssim es cotxo. Després de voltes i voltes, quan ja estàvem desesperats buscant aparcament pel “tanque” de la Tul.lia, la Britnispirs, posant veu “papiÇota” va dir: “Pau! Pau! Allà! Allà! Al darrera del DeÇperdiÇiu!”, referint-se als contenidors de brossa que hi havia al carrer, disposats de tal manera que hi cabia un cotxe entre mig (una guarrada d’altra banda). Als passatgers del cotxe els va fer gràcia l’expressió i, aquesta, es va anar repetint al llarg de l'estiu.
Bé, ara ja tenim l'origen de la paraula “Deçperdiçiu”, però no podem entendre la filosofia d'aquest equip si no us ho expliquem tot:
La història continuaria unes setmanes més tard quan vam anar a passar uns dies a la casa que la Túl.lia té a l'Armentera (municipi empordanès). Ens dirigíem cap a l'Armentera amb els nostres vehicles motoritzats quan, al passar per l'Escala, ens vam fer “la pitxa un lio” i no en sabíem sortir. Potser aquest era un senyal del que passaria uns dies més tard en aquella bonica població empordanesa coneguda per la producció d'anxoves. “Para, para! Que aquest lugarenyo deu saber com sortir d'aquí!”, i baixant la “ventanitlla” del cotxe, Plaerdemavida, va preguntar amb molta educació a un senyor que passava pel carrer: “Perdoni, per anar cap a l'Armentera?”. I la resposta fou: “Sí home sí! Tu agafa la siguenta redona (¿?!?) i sigueixe diresió vilademà” (Sí home sí, agafa la següent rotonda i segueix en direcció a Viladamat). Als seients del darrera la Trini i la Britni es partien la caixa amb la veu i el català estrambòtic d'aquell home. Finalment vam arribar a l'Armentera i vam passar uns dies molt divertits.
Però en una d'aquestes nits va passar un fet que marcarà per sempre les nostres vides i les de la gent que ens envolta. Després d'un sopar regat amb bones quantitats de vi i acabat amb unes altres bones quantitats de gintònic, vam agafar les becicletes i vam anar a fer una excursió per l'Armentera. La Britni i la Llentieta es van quedar enrere i al arribar al poble es van trobar perdudes i van decidir girar pel primer carrer que van trobar. Al final d'aquell carrer, un cartell en forma de fletxa cap a l'esquerra on hi posava: “l'Escala”. Sense pensar-ho ni un minut les dues van decidir fer cap cap a l'Escala. Arribar-hi no va ser gens fàcil però hi havia alguna mena de força estranya que les empenyia a continuar pedalant. Un cop a l'Escala, es van desfer de les seves vestimentes i es van remullar sota la llum de la lluna observant les estrelles (incomprensiblement no es van tocar). De sobte, el cel s'obrí i una forta llum enfocava cap a les pedretes de la platja. Les dues van sortir de l'aigua, tal com déu nostru senyor les havia portat a aquest món, i es van acostar a la llum. Era allà. Era ella. La representació divina a la terra. Era una llagosta de plàstic!
ERA...
LA REDONA VILADEMÀ.
Primer la vam adoptar com a mascota, però després vam veure que aquella llagosta ens empenyia a fer coses inesperades. Tenia una força pròpia que ens controlava. Així que vam abandonar el nostre laïcisme extremista de tota la vida per adoptar noves postures religioses i ens vam convertir al Redonisme.
Ja tenim l'origen del mot Deçperdiçiu i com va aparèixer la Redona i, amb ella, la seva religió, el Redonisme. Però, i l'equip de futbol?
Hòstia! Perdó, és que quan em poso a explicar aquest història se me’n va el sant al cel. Res, un dia sopant al Viena ens vam dir: “I si fem un equip de futbol?”. Tots vam estar-hi d'acord (això de Salònica va ser un error fruit de la nostra ignorància, ja que el nom ens sonava a antiga Unió Soviètica, d'aquí les lletres i l'estrella que apareixen al nostre escut, i resulta que és una ciutat grega...)
Visca l'Aris, el Paok i el Desperdiciu de Salònica!
