Era dimecres, com cada dia de partit.
Ja era fosc, de nit inclòs degut al canvi d'horari.
Després de tot un dia de pluja l'ambient era humit, la sorra de la banqueta convertida en fangar en algunes zones on l'aigua no havia drenat bé, algunes brises d'aire fred despertàven algunes bafarades de les boques roig i negres; tots ho sabíem, no era un dimecres de partit qualsevol, no era un matx més, era EL partit contra els Cítrics.
El xiluet inicial no va sonar, més que re perquè ningú no en portava, però valents vem iniciar el partit igualment desafiant l'àrbitre innexistent.
Ambdós equips van arrencar amb força, molt disciplinats, concentrats, amb respecte mutu al rival que teníem davant.
Vàrem comprovar les forces i tal com les onades fan contra les roques de l'espigó en nits de mala maró ningú guanyava l'esbranzida i els intents de gol quedàven neutralitzats.
El partit seguía amb empat a zero al marcador, els Cítrics terenyinàven combinacions impossibles de pilota: que si ara esquerra, ara dreta, ara CiU, ara amunt, ara avall, ara obrim bandes, ara passada en profunditat per l'eix de la defensa, ara correguda fins la lína de fons i passe de la mort, ara dribling elèctric individual, ara xut des de la frontal… Mentrestant els despers pujàven a la Vallesana i s'hi quedàven tant com podien tot vascul•lant el bus en direcció a la marea verda.
Tot va seguir així fins que va aparèixer un magistral Martini que es va enfundar la samarreta del Ronaldinho a la semi-final de la Champions contra el Chelsea i va fer una balleruca finalitzada amb un xut a peu quiet per tota l'escaire dreta de la porteria vermella.
Els jugadors desperdiciats es van quedar bocabadats i alguns no sabíen si aplaudir o plorar veient que després de tot l'esforç realitzat ens adelentàven en el marcador.
Després d'això, enlloc d'enfonsar-se, els redonistes van treure pit i collons des de la banda començant amb els crits de'n Jordi Deu fins a la mateixa Madamme dins del camp; que si no en tenia prou de fer seure al porter àcid una vegada davant de la seva internada dins de l'àrea rival, doncs ho feia dues i tres tornades en la mateixa jugada fent retalls impossibles però enviant la pilota fora.
Va ser durant aquest període que va aparèixer la típica i nostrada genialitat de cada partit de la Túl•lia. I és que sempre en té una a cada partit.
Agafa la pilota recullida des de la propia porteria, controla, aixeca la mirada, localitza la porteria rival, ja té el seu objectiu. Aleshores és quan fruny el seny, apreta el cul, amaga panxa i arrenca una esbranzida seguida de mil i un tocs i retocs entre peu esquerre i dret, retalla, amaga, treu cul, aguanta, dribla, esquiva, frena, trepitja la pilota, finta, fa seure el porter i golàs pel pal llarg.
Empat.
Els Cítrix es neguitegen, el porter verd fot quatre crits i els jugadors Sal de Frutas s'entonen.
La igualtat va seguir en el marcador fins que al cap de no sé quants, però pocs minuts i mil i un xuts verds aturats pel porter, pel pal, pels defenses i algun potser a fora també; els Cítrics perforàven de nou la porteria Salònica fent pujar l'u a dos.
Tot i així, els Desper encara hi crèien, encara veien l'èpica, ho podíem fer i ens ho crèiem però va arribar el 3r gol verd i un quart i tot.
Aleshores ja, ens ho vem deixar de creure, vem posar autobús de nou i a contenir les embrenzides juvenils de pulmons frescs com podíem per tal de no encaixar un cove de castanyes de gols.
Final del matx, 6 a 1 contra el líder més líder que mai i res a dir: bon partit, bona i merescuda victòria dels Cítrics per mèrits propis que no pas per desmèrit dels Desperdiçiu que van fer tot el que van poder i més ja que ens hi vem deixar la pell però no va poder ser.
Com diría en Cruyff: "El rival también juega. Algunas veces se gana y otras se pierde".
Salut i força al canut marrameu.
