El partit es va jugar com a local a l'Olimpia marcat per un fred intens.
La banqueta dels trepaires repleta de suplents de gala amb els pulmons a màxima capacitat i rendiment ansiosos per sortir a fer gols; a l'altre banda del camp, no gaire lluny, 3 recanvis roig-i-negres abrigats fins a les orelles amb el nòrdic respirant amb dificultat però també amb molta il·lusió per saltar sobre el ciment.
Durant forces minuts es va mantenir el marcador a 0 per ambdós costats, la igualtat aparent imperava a l'ambient.
Van caure gols en les dues direccions però el partit seguia igualat amb virtuoses jugades trepenques i defensa fèrrea i contundent per part dels redonistes. Això va reduir els contraatacs juvenils i va a judar a contenir el marcador rival.
No va ser fins als suposats 3/4rts de partit que els jugadors despers es van desfer qual un ninot de neu a la casa de Gandia Shore faria i aleshores les internades trepelles sí que van aconseguir el seu fruit; marcant diferències impossibles d'assolir en el marcador.
Vem marxar del camp amb el cap ben alt, sabent que havíem fet tot el possible i jugant tan bé com podem i sabem.
Simplement, el rival ha va ser millor.
No es pot il·lustrar millor aquesta sensació que amb les declaracions de Madame al final del partit: "Ostia puta nois, és que som casi bons!"
Ens quedem amb això, amb el CASI guanyem algun dia.
Falut i èxits! ... o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada